I era veritat… és veritat, és veritat que si creus en alguna cosa acabes aconseguint-la, és veritat que tots podem superar-nos i aconseguir el que necessitem per a això de “buscar nuestra felicidad”, era veritat que es podia aprovar la fisio, i sobretot, era veritat que podíem guanyar la Eurocopa.
Havia de ser San Pere, dia 29 de Juny, qui obrira les portes del cel, del cel que és l’estiu, com cada any ho fa, i del cel de Viena, eixe cel que tots creíem que mai anàvem a xapar, el cel de vore a Casillas alçant eixa copa mentre tots mos fundiem en un abraç de sincera felicitat, i és que a vegades costa tan poc ser feliç que sembla mentida que coste tant altres.
Crec que tots recordarem molt temps eixa passada de Xavi per on semblava impossible, com impossible era casi superar a Lahm i alçar-li el baló en l’últim instant a Lehmann.
Eixa passada d’eixe gran Xavi que és sempre, i que ha sigut esta Eurocopa (millor jugador segons la UEFA), tan gran com tots els demés, començant per Torres i acabant per Aragonés, sens oblidar-nos de Fernando Navarro, Reina i Palop, jeje.
I igual de veritat que és tot això, ha de ser de meravellos este estiu, estes festes, estos dies a la platja, estos partidets de futbol, fins i tot totes estes hores mortes rient-nos en un banc, i és que ens ho hem guanyat. Han hagut temps roins, i els hem lluitat, ara en venen bons, disfrutem-los mentre puguem.
Un abraç a tots/es, sou els millors.
I recordeu... sigueu feliços, o al menys, que no digen que no ho heu intentat.