La vida al revés

Açò fa temps que ho vaig escriure, i segurament ara no podria escriure res tan optimista. I per això el pose...

Hi ha tantes coses que no podem canviar... jo les classifique en dos grans grups, el primer el componen aquelles que simplement no poden ser canviades per causes majors i evidents, el segon, molt més gran, d’altres que no poden canviar per que és més còmode no intentar-ho. Respecte a les segones, sols dir que de intentar-ho solen sorgir les millors coses de la vida.

Però hui volia parlar-vos d’una de les primeres, una de totes eixes coses inalterables en el univers, com és la estupidesa humana, la gravetat, que el Atletico siga un secundón, la inexplicable, desesperant, però tantes voltes meravellosa, lògica de les dones o la programació de Telecinco... son sols alguns exemples.

De totes eixes “realitats no modificables” que, bones o roines, fan que el mon siga eixe lloc increïble en el què ens ha tocat viure, hui volia parlar-vos del que mai ens plantegem, del que es així i ja està. Del temps, de l’ordre de les coses.

Recorde que fa anys Mercedes va fer un anunci en el que plantejava una reflexió que moltes d’eixes nits solitàries i avorrides de les llargues setmanes d’hivern hem fa distraure’m uns minuts pensant, pensant com seria la vida... si fora al revés.

Hauries de nàixer sent vell, passar els primers anys al costat de gent que t’estima, vivint de forma descansada, però falta d’emoció. Amb els anys començaries a veure desaparèixer els “achaques” fins que estigueres bé per a començar a treballar, això si, en una faena còmoda, que cada volta aniria sent més difícil, menys còmoda i més pesada, però no t’importaria, perquè estaries vivint els millors anys. Tindries fills, i trobaries al amor de la teua vida. Passaries els millors anys en ella, i poquet a poquet, aniries despedinte de les responsabilitats que has tingut sempre, trobant a eixos amics que ja per sempre estarien ahí i podent disfrutar de totes eixes xicotetes, però grans coses que sempre t’han donat igual, com un xiquet, com un bebè. I la vida s’acabaria, però s’acabaria sense patiment, sabent que ja no queda res més que fer, res més que viure.

I ja no escric més, que son les sis i demà és el Barça Madrid i vull estar descansat, però antes d’anar-me’n vull dir-vos que disfruteu de la vida, i m’ho dic també a mi. I sabeu que per a desfruitar-la no fa falta fer res extraordinari, no fa falta anar a que es roben un mòbil, no fa falta ser el millor en res, i es que, com dia John Lennon, “la vida es tot això que passa mentre nosaltres estem ocupats fent altres coses”.

PD: Ací teniu el vídeo en el anuncio de Mercedes http://es.youtube.com/watch?v=c_2R2goUlQc

Coses que importen, així en el futbol com en la vida.

Hola a tots,

És estranya la capacitat que tenim les persones en general per a restar importància a les coses bones i multiplicar la de les roines. Segurament és per haver viscut en una societat en la que el que menys ha tingut res li ha faltat, i ens ha convertit en uns sers increïblement capacitats per a no ser feliços, i és això el que s’ha d’evitar.
Hui volia parlar del Barça.

Quan vam alçar la Champions a París i les dos lligues eixien culés de baix les pedres, ¿On estan hui? Els pocs que queden insultant a Laporta i Rijkaard.

Els que hem coneixeu sabeu que he vist tots els partits del Barça des de fa anys, que fer el ridícul en el Bernabeu i regalar dos lligues hem fa tan mal com al que més, però pareu-vos a pensar sobre això que us deia al principi.
La vida està feta de cicles, hui les coses no van bé, i demà aniran millor, i no vaig a entrar a discutir si tirar a Rijkaard i posar a Guardiola solucionarà el problema, no ho se, ni jo ni ningú. El que si sé es que Frank va vindre al Barça amb molta il•lusió, ho ha donat tot aquests 5 anys, i ens ha donat 5 títols importants, ens deixa l’esperança que hem de saber veure en Messi i Bojan, i el que és més important, va aconseguir fer un equip en el que Europa veia coses que mai havia vist, segurament el millor futbol que mai s’ha jugat.

Ara s’ha acabat, i es que en la vida tot el que comença ha d’acabar-se, ara s’ha acabat una cosa bona, donem les gràcies a qui mereix rebre-les, per la seva personalitat, sacrifici i saber fer, saber guanyar, i també saber perdre (molts en Espanya haurien d’aprendre). Tots els culés hauríem de saber dir, gràcies Frank, que tingues sort, ací no t’oblidarem... fa mal veure les crueltats que s’escriuen cada dia a la premsa esportiva.

I és que igual que en el Barça passa en tot, que no ens faça falta perdre una cosa per donar-nos compte del bona que era, perquè ja serà massa tard per tornar-la a disfrutar. Això és el que intente en la vida, aconseguint-ho sols a vegades, però es que jo també soc víctima d’esta societat que estem creant en la que les coses boniques “no molan”, la bona música “éh una mierda”, “Rancio”, “Friki” o “Gos” estan convertint-se en adjectius qualificatius positius, i paraules com gràcies, per favor, voler, etc... estan desapareixent del nutrit vocabulari de 15 paraules de les noves generacions. Fem alguna cosa pa no viure en un mon de garrulos.

Una volta més, gràcies Frank. “Que tingues sort, i que la vida et doni un camí ben llarg”

“Be happy my friends”
Pere.